Can Vies i el bé comú

Una setmana d’aldarulls injustificables deixen poc marge per imaginar l’entesa, el diàleg, el punt de trobada. Però malgrat tot, la ciutat no pot esquivar la contraposició, en conté tanta, tant intensa i tant variada que sempre ha de buscar un nou acord. La ciutat és la res publica , la cosa pública on conflueix la diversitat de la vida ciutadana, o això voldríem que fos, el lloc on es resolen les contradiccions a la recerca del bé comú. Per això penso que s’imposen ara algunes reflexions que ens permetin desbrossar el camí públic, aclarir aquesta boira d’irritacions.

La importància del teixit associatiu

No és possible lluitar contra la pobresa dels sense sostre sense comptar amb el teixit associatiu, com per exemple amb la Fundació Arrels, o inserir laboralment dones que han sortit de la presó sense la complicitat de les entitats, per exemple tant bé com ho sap fer la Fundació Ared. No és possible donar als veïns i veïnes aquesta identificació amb l’espai comú compartit que anomenem barri, sense espais socialització de mida humana, punts de trobada que no estiguin regits únicament per l’ànim de lucre. Que grups de joves autogestionin espais de socialització com Can Vies d’entrada és, i hauria de ser, una contribució a l’interès general. Com ho és, sens dubte, Can Batlló. Com és molt fructífera la reflexió d’aquests actors socials quan conflueix amb l’interès comú tant i tant generós d’entitats dels barris de Sants com poden ser La Llar de l’Esclerosi , Sant Pere Claver, Avismon i tants d’altres.

La recerca del bé comú ha de promoure i ser compatible amb la recerca dels diversos béns particulars. Partir del reconeixement i respecte dels diversos drets i llibertats per a construir l’interès general és la gran aportació de la Il·lustració respecte sistemes morals autoritaris que sacrificaven els drets de les persones davant d’alguna idealització abstracta del col·lectiu: un rei, una pàtria, una assemblea.

No és bo pel bé comú imposar un concert a les dues del matí als veïns amb dret a descans, no és bo pel bé comú mercantilitzar abusivament l’espai públic i privar als vianants del simple dret a passejar. L’articulació entre comú i particular és el contracte social, l’acord social, i el que podríem anomenar les normes democràtiques i les normes de convivència. La res publica és massa important i per tant s’hauria de respectar i fer respectar. Però fer-ho amb una excavadora no guarda cap proporció.

El descrèdit

El descrèdit de les institucions va directament lligat a la percepció que els ciutadans tinguin de la seva alineació amb la recerca del bé comú. Quan s’impulsa una reforma del sistema elèctric que beneficia unes poques empreses, 5 empreses en concret, i perjudica milions de ciutadans i centenars de milers de PIMEs, hi ha descrèdit. Quan l’interès dels creditors manté milions de joves europeus a l’atur, hi ha descrèdit. Quan a Barcelona hi ha 3.000 persones sense sostre i 106. 000 persones sense feina i l’Ajuntament presumeix d’haver tancat l’exercici 2013 amb 140 milions d’euros de superàvit, hi ha descrèdit. I si em permeteu, una certa irresponsabilitat també.

El descrèdit d’una institució democràtica només es pot arreglar amb més i millor democràcia. Més democràcia a escala global, cal un poder democràtic europeu prou fort com per defensar el bé comú davant l’interès particular que sí s’ha globalitzat. Més democràcia a Barcelona vol dir destinar el superàvit a reduir les desigualtats i, també, trobar solucions consensuades a l’ús d’espais urbans abandonats. Però, més democràcia és també el respecte a la res publica per més descrèdit de la cosa pública que hi pugui haver, i la crema de contenidors i mobiliari urbà no té cap justificació i és tot el contrari, és la desfeta del bé comú que també vull condemnar.

La voluntat de decidir

Davant la discrepància i el conflicte, correspon a la voluntat democràtica decidir. Per això a l’hora d’arbitrar en la res publica, a l’hora de parlar l’ús de l’espai públic, cal deliberar i dialogar amb tothom, és clar que sí, però també i sobretot amb els i les representants elegits democràticament . No donar-los reconeixement i negar-s’hi a parlar és, senzillament, inacceptable. Ells són els nostres interlocutors i interlocutores i la seva legitimitat reforça aquell contracte social que mencionava i permet l’acord social que segur que desitgem.

*Aquest article ha estat publicat el 3 de juny de 2014 a El Periódico


Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament